Últimes quasi 72h a Colòmbia

13-14 setembre

Després de l'escapada a Villa de Leyva tornem a Bogotà un migdia i un cop dinats anem camí del museu Botero on encara ens queda mig museu per visitar! De camí volíem provar el cafè de Juan Valdez però el que trobem pel camí està ple... demà ja el tastarem. El museu és realment enorme i després d'aquesta segona visita de més de dues hores encara ens falta alguna sala... però ho deixem córrer i sortim a passejar pel centre i passem per la zona dels palaus on està la casa del president i els diferents ministeris, tros de carrer sempre protegit per militars i policia.

La catedral de Bogotà relluent

I per passar el penúltim dia a Bogotà decidim a veure el que ells anomenen la primera meravella de Colòmbia (cosa que no estic d'acord...): la catedral de sal a Zipaquirà.  Es tracta d'una mina de sal on han esculpit/adaptat la mina per ser una catedral. L'entrada, com ja sabíem és careta (57mil COP/persona)... i més pel que després veurem que és... .

Per casualitat agafem el moment en que fan la visita guiada amb una guia en comptes de donar-te l'audioguia, per una banda millor per l'altra hi ha bastant gent i has d'anar al ritme del grup i la guia. La guia ho fa bé i t'explica la representació abstracta de totes les etapes del viacrucis que estan esculpides en sal dins la mina. A més de la sala principal on es fa missa, i un parell de capelles més.

Església del Carme a Bogotà

També amb l'entrada t'entra una projecció de llums que és una merdeta i una peli 3D sobre la mina (que no està malament). El més sorprenent és que dins la mina hi ha botigues!!! Botigues de souvenirs etc etc!

Avui dia la mina encara s'explota però de forma molt més segura. de fet, ja existia una altra catedral de sal a una altra zona de la mina però que van haver de tancar-la per moviments al sol i perill de col·lapse

Vistes des del museu de l'esmeralda

Les nostres últimes hores a Bogotà i abans d'agafar l'avió de tornada, tot i que tenim quasi tot el dia, inicien una mica amb mal peu. Sortim amb l'idea de visitar el teatre de Bogotà ja que a la web fica que fan visites cada 15min cada dia. Ara bé, d'això a la realitat hi ha un gran abisme, un cop arribem ens diuen que només ho fan dissabtes i només tres cops al dia... Bé... primer fail...Anem pel segon: el Teixi ha mirat coses a veure o fer a Bogotà i entre d'altres està l'església que diuen que és la més maca de la ciutat que encara no hi hem ni passat. Hi anem i ... està tancada... ok, segon fail. Com a tercera opció tenim visitar el museu de l'esmeralda que es troba a la plaça del museu d'or (plaça Santander) a l'edifici Avianca a la vint-i-algo planta, i on pensem que tindrem bones vistes a la ciutat. Primer et fiquen un vídeo on t'ensenyen una mica com és la vida del miner però molt per sobre i després la noieta que ens fa de guia ens porta per la mina falsa que han construït però que conté trossos reals de les mines més importants de Colòmbia. Colòmbia fins fa poc era el primer productor d'esmeraldes, ara és Brasil o Zambia però Colòmbia continua sent el que produeix esmeraldes de més qualitat. Les millors del món. El museu no està mal tot i que estàs vigilat contínuament... bé... hi ha coses de molt valor... i com ens esperàvem les vistes a la ciutat no estan pas malament. Un cop ja hem après a distingir esmeraldes de diferents qualitats xD ens anem a passejar per la Candelaria i el carrer de l'Embut però primer parem a provar el famós cafè Juan Valdez. I ... bé... hem provat de millors però no està malament....

Escultura en sal a Zipaquirá

Fem un segon intent a l'església del Carmen ja que hem trobat els horaris i ara en teoria hauria d'estar oberta (i així és). És com bé diuen la més maca per dins com per fora. I posats que estem d'esglésies també aprofitem per visitar les tres esglésies d'estils diferents que hi ha davant de la plaça del museu de l'or.

Com a curiositat, el German (el tiet de la noia que gestiona l'airbnb) quan arribem el primer dia ens parla en castellà modo indi... de forma que ben bé no l'entenem! Li diem que parlem castellà, però tot i així molts cops sembla que ens parli com si no l'entenéssim! Sempre em sorprèn quan la gent de sud-amèrica no té clar que a Espanya es parla la mateixa llengua que ells... i el mateix els estrangers que ens pregunten si entenen els sud-americans... em sembla una pregunta una mica bàsica....

Escultura de Botero, del museu Botero a Bogotà

I amb això i un Uber cap a l'aeroport de El Dorado acaba la nostra aventura. Tot i que per arribar a Barcelona haurem de passar unes quantes hores en avió i després en tren. Cal dir que el viatge va bé i ara només falta tornar a la realitat i superar el jet-lag!
 
Esther

Villa de Leyva, un els gossos són vaques

9-10 setembre

Des de Bogotà hem decidit fer una escapadeta d'un parell de dies a Villa de Leyva. Per sort, l'allotjament on estem a Bogotà ens deixa deixar les motxilles grans allà ja que després tornarem a allotjar-nos al mateix lloc. Així que ara sí que viatgem lleugers.

La plaça principal, no us recorda a la plaça de Vic?

Per arribar a Villa de Leyva hem de prendre un bus al Portal del Norte, i per arribar fins allà provarem el mitjà de transport més famós a Bogotà: el transmilenia. Són uns busos que tenen un carril únic per ells la majoria del temps però que acostumen a anar a petar, a més el sistema de bus és una mica estrany perquè hi ha busos que fan el mateix recorregut però no paren en totes les parades, etc etc. Per sort, amb l'app Moovit, podem saber quins busos i connexions hem de fer...

L'autèntica habitant de Villa de Leyva

Només per anar a la terminal de bus tardem una hora i mitja després de fer dos canvis de bus...  i després en 3-4h de bus arribem al migdia a Villa de Leyva on coneixem en Jaime, el propietari del hostel. L'home és super agradable i ens explica coses per, llocs on menjar, etc.

Al hostel estem quasi sols, llevat d'en Jaime i una gosseta que es diu Kira i ens té por a l'inici, tot i que després es deixa acariciar, però no juga ni res.. els gossos d'aquest poble són els més gossos que hem vist mai... 

Pozas azules, contenen sulfurs i altres components
que fan que produeixi aquest reflex

Villa de Leyva és un altre poble colonial, tipus Popayán en miniatura, totes les cases blanques, un ambient molt tranquil, una mica turístic però no massa... i el que més ens sorprèn és la seva plaça principal. No té jardinet, és una quadrat sense edificar, només té el terra de pedres com tota la resta del poble que està adoquinat. I la plaça ens recorda a la plaça de Vic: plaça enorme sense res!!

Anem a buscar el forn francès que ens ha recomanat en Jaime, però resulta que està tancat per vacances... ok... decidim anar al mirador (també recomanació del propietari) i resulta que després de 5min de pujada ens surt un home entre els matolls (quin susto!!!) que ens diu que no podem pujar més a dalt per risc d'incendi, però que podem parar i mirar les vistes unes passes més enllà on hi ha una altra parella de guiris. Vaja, sembla que avui no encertem... Igualment les vistes tot i no ser des de l'alçada del mirador són maques i ens passem una estoneta fins que baixem i decidim passar pel museu de la xocolata on per visitar-lo has de fer una consumició.

Villa de Leyva, ciutat colonial amb uns arcs més aviat italians

Demanem primer visitar el museu i després fer la consumició, cap problema. El que ells anomenen "museu" no és el que potser esperes... té 4 coses... però què hi farem... el lloc realment és maco i aprofitem per provar la xocolata ruana, xocolata amb formatge (és habitual a Colòmbia) però en aquest cas et fonen el formatge amb un soplete en directe. No està malament, però pel meu gust la xocolata no és tan bona com esperava, i el més difícil i divertit alhora és menjar-te la xocolata amb el formatge mig fos xD

La casa d'argila a la que no vam entrar per falta d'efectiu

Sortint pots visitar també l'hotel que és també del mateix propietari i resulta que creiem que era ell amb qui vam parlar a l'hotel on serveixen xocolata 24h en cas d'emergència xDDDD
Ens va ensenyar una habitació i explicar les reformes que estaven fent, etc. A més a més, li vaig preguntar per la plantació de cacao que resulta que es troba a dues hores en cotxe des de Villa de Leyva, però que és una zona perillosa, ja que al costat hi ha mines d'esmeralda i plantacions il·legals.. (i suposem que la plantació de cacao està substituint una de coca..). És trist que sabent tot el que se sap ningú faci res.... bé.. el govern és tot corrupte...

Des del punt fins on ens van deixar pujar;
vistes a Villa de Leyva

L'endemà anem a fer la típica ruta als voltants del poble, però en comptes de en bici ho fem a peu ja que hem vist que no són tants quilòmetres. Cal dir que al final ens vam penedir una mica de no agafar les bicis, però no va estar malament.

Primer vam anar a esmorzar fora un esmorzar més tradicional: sopa de costella, uns ous i bé jo he demanat a més a més un tros de pastís de pinya (molt bo). Un cop amb la panxa plena caminem fins el primer punt de visita: "las pozas azules", finca privada on toca pagar 10000COP/per cap i camines una mitja hora llarga per la finca on hi ha com uns mini llacs on el reflex és particular perquè l'aigua té sulfurs/sofre. Continuem una estona caminant fins al museu paleontològic on s'exposen fòssils de dinosaures marins trobats a la zona. Resulta que Colòmbia inicialment la meitat estava sota l'aigua! Mentre explorem el mini museu escoltem part de la conversació que està tenint, suposem la cap del museu, amb els treballadors. Insinua que hi ha gent que s'endú fòssils a casa o els ven o ves a saber què... i que òbviament això no podia ser així. És trist, però a Colòmbia hi ha taaaantíssima corrupció... amb el gran país que tenen.

Fonent el formatge per la xocolata ruana

El camí, tal i com ens va comentar en Jaime és segur, tot i que molts trossos solitaris, però no hem tingut cap problema. Només uns gossos que han entrat al recinte del jaciment muisca des de la casa del costat...

La dificultat de prendre
la xocolata amb el formatge desfet

Continuem fins al jaciment muisca (antiga població pre-colonial de la zona) on també paguem entrada, tot i que una mica més econòmica perquè el guia s'ha anat a "almorzar"... al jaciment es troben com pedres fàl·liques, una tomba de dolmen i un "rellotge" astronòmic o alguna cosa que no tenen clar que és.
Ens adonem que no portem prou efectiu... i que a l'última parada que farem, la casa de terracota, no podrem visitar-la si costa el que pensem (i així és)... no pensàvem que s'havia de pagar per tot i menys tant...així que només li fem una foto a la casa de terracota des de l'entrada i ens tornem al poble.

Un cop dinats anem a fer un cafè a un lloc pijet que tenia fitxat, però on els preus semblen prou raonables pel lloc i la qualitat. De fet, jo em prenc un granissat de cafè amb crema, llet condensada i xocolata molt bo!  Fins i tot fem unes partidetes al dominó que hi ha al cafè :P i llegim una estona fins mitja tarda. Passem per l'estació a comprar el bitllet de tornada a Bogotà i mirem si hi ha busos freqüents a Raquetá el poble que ens han recomanat de visitar, però resulta que no hi ha gaires busos al dia i ara ja se'ns ha fet tard.

Animalons prehistòrics al museu paleontològic

Després de sopar anem fins la plaça principal a fer un gelat a les escales davant l'esglèsia i al cap de dos minusts d'estar asseguts arriba on un gos (que podríem confondre amb una vaca). Sí, com he dit en aquest poble els gossos són com vaques i no es mouen en tot el dia). La vaca, ai, el gos, li va ficant la poteta a sobre del Teixi perquè li doni alguna cosa. El Teixi li fa mimos i el gos queda en trance xDDD

En un cafè a Villa de Leyva

Passar un parell de dies a Villa de Leyva si es té temps està bé, però el que sí que hem notat, és que aquí la gent és menys simpàtica, quan et creues gent pels camins (llevat que siguin guiris que bàsicament només hem creuat un noi espanyol al jaciment muisca) encara que diguis bon dia no et responen... Això en altres zones de Colòmbia no era pas així, al contrari.

L'endemà abans de prendre el bus menjarem les famoses almojábanas i provarem també la changua (una sopa de llet salada amb formatge i almojabana.

Esther

Bogotà, última parada

6-8 i 11-13 setembre

Arribar a Bogotà des de Villavieja ha estat una mica llarg... primer havíem d'anar fins a Neiva en bus i de Neiva en teoria directe a Bogotà. Ara bé, el bus de la companyia Coomotor es mou massa de costat a costat a les corbes... mmm.... per sort suposo que s'adonen i no anem tant ràpid però només passar un túnel llarg i pujar el primer desnivell de una mica més de mil metres (recordem que hem de pujar fins a 2600msnm per arribar a l'altiplà on es troba Bogotà) de cop es para a una cuneta perquè se li ha trencat l'aigua de refrigerar el motor...

Carrer de l'Embut

 Per sort hi ha mil busos que van a Bogotà i també la gent es fa favors entre ells, paren una buseta d'una altra companyia que va cap a Bogotà i òbviament sense pagar més ens pugem els 6 que anàvem al bus gran.  Finalment, després de 6 horetes bones arribem a la terminal de Salitre a Bogotà des d'on prenem un taxi. Ens toca un senyor molt agradable que de fet ens diu que a la intersecció on està el nostre allotjament, a la carrera 4, hi ha restaurants amb peix que tenen menú i que estan bé. Així que sense timar-nos i passant una bona estona pel camí ens acomiadem del taxista i ens plantem a l'edifici Sabana on hem reservat airbnb que es troba al barri de la Candelaria, el barri cèntric i on es troben els principals atractius turístics.

Passejant per la part alta de la Candelaria

On ens allotgem tenen seguretat 24h i cal registrar-se a l'entrada, a més que som a un carrer principal, així que sembla que segurs estarem!

Al igual que vam fer a Medellín, el primer que fem és un free tour per la ciutat, on en aquest cas el tour és pel barri de la Candelaria, on ens allotgem. Però, abans d'iniciar el tour, hem fet el tour de buscar bugaderies per poder tenir la roba neta i seca, a ser possible aquesta tarda o demà si obren (és diumenge... i marxem a Villa de Leyva dilluns...). Un cop fitxada una que no tanca diumenge en cas que la roba no la tinguin aquesta tarda anem cap al free tour després de passar per la oficina oficial d'informació, on la veritat, poca informació interessant obtenim...

El tour resulta molt interessant i intens, dura tres horetes, i cap al final comencem a tenir gana :P
Així que només acabar el tour ens anem a dinar un menu a un dels restaurants que la guia del tour ens he recomanat. A més, provem l'ajianco, sopa típica de la zona. De fet, per Bogotà són molt típiques les sopes ja que abans feia realment fred a la ciutat.

Bogotà

Aprofitem la tarda per anar al museu de l'or. Allà preguntem per la visita guiada, i ens diuen que hi ha una a les 15h i una altra a les 16h. El que no ens diuen és que la de les 15h és a l'exposició temporal que no té res a veure amb l'or. És sobre les parteres, les dones que bàsicament fan de ginecòlogues i comadrones a les parts més abandonades pel govern colombià a la costa del Pacífic. Allà la majoria de gent viu amb pocs recursos i a la selva i aquestes dones fan un paper molt important a la seva societat, pel que són respectades i molt valorades tot i que potser no saben ni llegir ni escriure. Per sort, la guia ens fa acabar a les 16h perquè puguem fer també la visita guiada per l'exposició permanent del museu de l'or (que era pel que havíem anat).

El guia resulta ser un home molt graciós i amb una habilitat per la papiroflèxia increïble. A més, es nota que en sap. La visita és realment molt interessant i aprenem que les peces "d'or" realment són quasi totes tumbaga: or, plata, coure i on la majoria de cops el 90% és coure. Això va ser una decepció pels colons espanyols que al veure les peces brillants com l'or van pensar que era tot or. I no era pas així.

Llegenda del Dorado en tumbaga al museu d'or

De la mateixa manera els índigenes van fer creure l'existència del Dorado als espanyols. Això va ser degut a que el líders de les poblacions indígenes (caciques) feien rituals a llacs circulars, on es cobrien el cos de mel per poder enganxar-se pols d'or i ser completament brillants, a més d'anar molt decorats junt amb altres caciques anaven en una barqueta al centre del llac i llançaven com a ofrenes al llac or i esmeraldes (Colòmbia té grans mines d'esmeralda). Tot aquest ritual va poder ser confirmat per una peça (de fet hi havia dues però es va perdre quan havia d'anar a Alemanya en vaixell i el vaixell es va cremar i la peça es va perdre) on en tumbaga està esculpida (a cera perduda) d'una sola peça la barca i tots els seus caciques amb tot detall. Sabien que per exemple alguns d'aquests llacs rodons va ser saquejat el seu fons d'on es van extreure moltes peces valioses i de fet un d'ells el van voler drenar completament tallant la muntanya... per sort no ho van acabar de fer, però de 100m de profunditat va passar a 30m...

Vistes a Bogotà des de Monserrate

Un cop acabada la visita guiada intentem visitar la resta del museu però no tenim molt de temps ja que diumenge el museu tanca abans.. i ben bé som els últims en sortir del museu.

Protecció militar
propera a la residència del president

Una altra de les activitats imprescindibles si visites Bogotà és pujar a Monserrate i més si ets català! Com podeu imaginar Monserrate és la muntanya més famosa de la ciutat, la falda de la muntanya es troba a 20min a peu del nostre allotjament i on a dalt hi ha una església amb la moreneta i ara també amb el senyor de monserrate.

El camí per pujar, pel que hem llegit a tripadvisor, és segur i hauria d'haver-hi policia pel camí. la part bona és que diumenge és el dia en que més gent hi ha i de fet... massa!!! Hi ha tota la ciutat mode processó pujant (a peu) ja que amb funicular o cremallera seria impossible perquè els diumenges és a meitat de preu (a més de ser diumenge) i es fan cues d'hores...

Vistes des del centre Garcia Márquez

El camí de pujada és duret ja que tot són escales (uns 1600 esglaons) i passes de 2600msnm a 3151msnsm que no està pas malament, però sembla que els genolls aguantem i per sort no fa calor. A més, el camí està ple de vigilància i paradetes que et venen de tot. I...  puja gent de totes les edats, nens, gent gran, gent sense sabates, amb bastó... un cop a dalt recuperem l'alè, mirem les vistes per on podem (perquè està ple) però a l'església no podem entrar: és una llauna de sardines i a més com estan fent misa ningú es mou... així que ens quedem sense veure la moreneta colombiana.

Pati interior del museu Botero

La baixada és molt menys dura però els genolls es queixen una miqueta... un cop a baix, per recuperar energies, anem a dinar al carrers dels restaurants de peix que ens va recomanar el taxista. Acabem amb un plat de peix (un peix sencer amb bigotis) per compartir entre els dos (sort que ens han avisat que d'aquell plat menjaven dues persones tranquil·lament... i diria que quasi tres!)

A la tarda ens anem a fer la visita guiada al museu Botero tal i com també vam fer al museu Botero de Medellín. A més aquest museu és sempre gratis per tant tot i ser diumenge no tindrà més gent que de costum pel preu. Un cop acabada la visita l'explorem pel nostre compte i sense voler passem al museu de la moneda on pel que sembla els dos museus són gratuïts i pots passar d'un a l'altre.

Aconseguit! Som a dalt del Monserrate!!

Just a les 4-5pm ens apropem a la plaça del Chorro de Quevedo on assagem la chicha (bona!) i escoltem els acudits tipus el club de la comèdia que fan cada tarda a la plaça. Val molt la pena!!! Els carrers estan plens de gent i d'activitats!

Esther

El desert de Tatacoa: paisatges increïbles

4-5 setembre

De moment, per Colòmbia no hem passat calor, llevat a Cartagena, però avui anirem cap a Villavieja, poble base per visitar el desert de Tatacoa. Fent un canvi de bus a Neiva arribem a la tarda a Villavieja. Allà ens allotgem a casa d'una parella de colombians que en els últims anys no sé quants cops han canviat de casa, bastant hippies i una mica desastre en el sentit organitzatiu. Això sí, magnífiques persones. Són peculiars però el més peculiar és l'habitació (que ja estava així quan ells van llogar el pis), té el WC, la dutxa i la pica de lavabo dins l'habitació però sense portes! Tenim un WC que mira al llit a distància de 20cm!

Arribada al desert vermell
sota uns núvols inquietants

Com deia, aquí tornem a la calor, menys insuportable del que esperava però per sort tenim AC tot i que l'habitació no està ben aïllada i hi ha una finestreta sense finestra...encara així l'AC es nota.... especialment per dormir...

Aquella alçada era l'alçada original del desert

Villavieja no té molt, la plaça principal, algun bar, alguns restaurants més aviat cutres, un museu paleontològic que per les crítiques llegides no val gaire i menys pel preu i poc més. Ah, sí, i les vistes al riu Magadalena on en aquest cas el riu no és pas estret com a San Agustín.

El desert vermell de Tatacoa

Continuem amb una altra peculiaritat de l'habitació on el llit està super calent perquè no pot transpirar. Han deixat el plàstic que recobreix el matalàs i el mateix pels coixins, així que cada cop que et mous el llit fa soroll i el plàstic genera calor...

En Teixi perdut al desert (és broma :P)

L'endemà d'arribar al poble ens llevem abans de que surti el sol per sortir el més aviat possible cap al desert. Un cop hem esmorzat al hostel, on pel preu pagat no està malament, i a més ens enduem part dels entrepans de l'esmorzar per menjar al desert, els propis propietaris han cridat un tuktuk que ens porti a l'inici del desert, el desert vermell, pel mateix preu que si l'agafes a la plaça (la diferència són 2min de tuktuk xD).

L'àguila del desert

Avui, per alguna casualitat el cel està molt ennuvolat i.. sembla que vagi a ploure!! A més a la llunyania es veu com plou... Mira que si ens plou al desert.... però d'altra banda ens va genial perquè s'està molt bé i no fa calor fins al migdia on es comencen a anar els núvols a més de que la temperatura puja.

El desert gris, molt més àrid

Caminem uns 10km del desert vermell fins el gris i arribar a Los Hoyos on hi ha una piscina al mig del desert que més tard descobriríem que l'aigua que usen és de font natural (manantial)!! Sí, hi ha aigua sota terra al desert!!

A la cerca de la piscina al desert gris de Tatacoa

Els paisatges són espectaculars, a més de que estem quasi sols tot el camí, en especial el desert vermell és increïble!!!

Formacions peculiars al desert gris

Un cop arribem a la piscina de los Hoyos fem el corresponent bany. Ens refresquem una estona amb l'aigua fresqueta de la piscina i ens mengem els entrepans i un tros de pastís de maduro (plàtan) que ens han donat els nostres hostes. Fem un cafè a un restaurant al costat (sí durant el camí pel desert hi ha bastants hostels i campings... a més de dos observatoris astronòmics) i al cap d'una estona truquem al tuktuk que ens ha portat perquè ens retorni al hostel. Això sí, el preu és el doble... però és veritat que ha fet els 10km més que nosaltres hem fet a peu.

I la piscina! Paisatge impossible!

Un cop visitat el desert de Tatacoa hi ha poca cosa a fer, a més que la calor no ajuda a fer res... i és un llàstima que aquests dies el cel ha estat una mica tapat i hem decidit no anar a l'observatori per veure els estels, però què hi farem..

Amb això abandonem de nou la calor per anar cap a Bogotà, a 2600msnm.

Esther

San Agustín: la joia arqueològica de Colòmbia

31 agost - 3 setembre

La nostra següent parada és San Agustín, lloc d'origen de la cultura precolombiana augustiana, de gran rellevància arqueològica per a Colòmbia degut a les seves escultures gegants en pedra i les construccions de tombes monumentals. Cultura que es va iniciar entre el 4000aC i 3000aC i els estudis confirmen com es va anar desenvolupant aquesta població al llarg dels anys. El que no se sap és que se'n va fer d'ella. Es tenen algunes teories, algunes apunten a que van desaparèixer a causa d'altres tribus precolombines com els Llàstima que quasi tot va ser saquejat als anys 80-90... i per tant es van perdre moltes coses. A més, encara no se sap què va passar amb la cultura augustiana, si va realment desaparèixer perquè va ser envaïda per altres ja que quan van arribar els espanyols es van trobar unes altres cultures a la zona, o van evolucionar en les cultures que van ser trobades a l'arribada dels colons espanyols.

Dolmen d'escultures sobre roca protegint una tomba

Per arribar-hi cal prendre un bus d'unes 6 hores que passa pel parc natural de Puracé, on la carretera (al igual que algun altre tram però més curt) està sense asfaltar, és pedregosa i amb forats (a més d'estreta). Per aquesta carretera, tot i la seva precarietat passen camions, busos, furgonetes, motos, cotxes particulars...

Escultures augustianes, una amb un bebé, fan una mica de por

A part de les hores de bus ens ha tocat esperar a l'estació de Popayán una bona hora i mitja perquè el bus de les 9am estava ple, i hem agafat el de les 10am (tot i que ens van dir que el bus era a les 9.30h i nosaltres estàvem a l'estació des de les 8.30am). Per arribar-hi passem per un tram on estem a 3000msnm on fa fresqueta i es nota ja sigui al bus com per la parada que fem abans d'agafar el tram del parc Puracé.

Por o riure?

Un cop a San Agustín ens toca caminar 20min fins al hostel que es troba una mica a les afores del poble però en una zona plena de hostels. Això sí... costa amunt!
Aquest serà l'únic punt on no prenem aigua de l'aixeta, que tot i que ens han dit que és potable, mostra un color groguenc i una mica de poso. Després ens explicaran a una excursió que és degut a les fulles dels arbres a la part inicial del riu d'on arriba l'aigua corrent. Igualment, no ens arriscarem.

Salto Mortiño

A San Agustín es podem fer moltes activitats i als seus voltants es troben unes quantes cascades visitables, però el problema és el transport.... Igualment és una ciutat imprescindible si vols conèixer una mica de cultura pre-colombina. Aquí es pot dir que es troben una de les restes arqueològiques més importants del país.

Vistes des de la Chaquira

A l'arribada al poble ens adonem que just aquest cap de setmana són les festes patronals, les festes de San Agustín. Així que a la plaça del poble, durant el cap de setmana, faran música de 2pm a 8pm. Això sí, de nou, tot i ser festes del poble no veiem ningú ballant. És una de les coses que més m'ha xocat de Colòmbia, paradís de la salsa i música llatina. Tot i passar tot el dia escoltant música latina la gent no balla salsa ni res pels carrers, ni tan sols a les festes del poble!!!

L'estret del riu Magdalena

Per començar l'endemà visitem el centre arqueològic de San Agustín on es conserven in situ unes quantes tombes i roques esculpides. A més a més, té un museu i l'entorn on es troben les tombes és preciós i ho tenen molt arreglat tot. Les escultures lapidàries encara es conserven en un molt bon estat per l'antiguitat que tenen i realment són bastant espectaculars. Llàstima que quasi tot va ser saquejat als anys 80-90... i per tant es van perdre moltes coses com quasi tots els objectes d'or, joieria, ceràmica que acostumaven a trobar-se a les tombes. De fet, un parell de dies més tard, el noi que ens acompanya a la ruta a cavall ens explica que hi ha moltes finques que han trobat altres escultures o objectes però que no ho diuen i bé o venen al mercat negre on els hi aporta molts diners o bé s'ho tenen com a decoració a casa. Això és degut a la poca sensibilització del patrimoni arqueològic que tenen i la corrupció del govern. Ja que el que passa molts cops és que si dius el que has trobat el govern s'ho queda o pot expropiar-te terres a canvi de no tant el que et donarien al mercat negre o venent la finca. Però a més, és possible que el propi govern, algun particular, es quedi algun dels objectes trobats... així que suposo que pensen: per que s'ho quedi un altre m'ho quedo jo! És realment una pena perquè es podria entendre molt més la cultura inicial de la zona i augmentar encara més el seu valor arqueològic...

Escultura amb colors (i moho negre...)
a una tomba a la Pelota/Purutal

En Teixi explorant una tomba a Obando

Un cop dinats, donat que és aviat, anem a visitar el Tablón i la Chaquira. A pocs minuts a peu del hostel, on el Tablón és una finca privada on al jardí tenen unes quantes escultures lapidàries similars a les del centre arqueològic i des de la Chaquira ha unes vistes espectaculars el canó del Magdalena, el riu més important de Colòmbia que neix a poques hores en cotxe de San Agustí, a més de que al mirador es troben algunes roques esculpides. Llàstima del camí de retorn on vam patir un atrac...per sort només diners, però crec que el més lamentable va ser la policia... no sé qui dels dos és més lladre... bé sense comentaris que ja em vaig emprenyar prou entre una cosa i l'altra...

La meva euga Mantequilla

El procés de la panela

Un altre dia fem el famós cinturó turístic on contractem el tour des del hostel on ens fan un millor preu per la mateixa qualitat. Som set persones mes el conductor que ens fa una mica de guia, però som les úniques que parlem castellà. Passem primer de tot per l'estret del Magdalena. On el riu més important de Colòmbia passa a 2 metres d'ample, de forma que l'aigua baixa amb molt mala llet, com era d'esperar. A més que es poden veure fòssils a les roques dels voltants ja que abans (fa milers i milers d'anys) mitja Colòmbia estava sota el oceà.  Continuem pel museu d'Obando: allà trobem tombes excavades a terra a una certa profunditat i un petit museu. Seguint per la zona arribem a l'Alto de las Piedras, que és una altra zona arqueològica on s'han trobat restes de tombes decorades amb escultures tipus les de San Agustín i on encara hi ha alguna tomba que conserva part dels seus colors: vermell, negre i groc.

Escultura a una roca a la Chaquira

Abans d'anar a dinar passem pel salt d'aigua més alt de Colòmbia: el salt de Bordones, 450m i aprenem que bordones en colombià vol dir un pal amb esglaons que correspon a la forma que té el salt. Un cop dinats finalitzem la ruta passant pel salto de Mortiño on les vistes al salt estan dins d'una finca privada on has de pagar entrada i a més on han construït un columpi sobre el precipici. El noi ens va estar explicant que volen construir més coses... llàstima que tot i semblar molt guay es carregaran part de l'encant natural del lloc... a Europa qualsevol d'aquestes construccions estaria en contra d'unes quantes lleis de construcció i protecció dels espais naturals... 

El caganer de San Agustín

També passem per una petita fàbrica artesanal (perquè tot ho fan a mà) de panela, on ens expliquen exactament tot el procés. Petites coses molt interessants per saber d'on i com arriben els productes a les nostres mans.

De passeig a cavall per San Agustín

La nostra visita a San Agustí finalitza amb un recorregut a cavall, aquest cop amb cavalls molt més vellets, femelles i molt més lents, per visitar el Purutal i La Pelota. Al recinte arqueològic (una altra finca privada) el noi ens explica que van voler pintar les escultures i la van liar... donat que amb les pintures actuals i suposo que de baixa qualitat que van usar, ara li han sortir un fongs a la roca, i la veritat és que això ha fet que destrossessin bastant el monument arqueològic... llàstima perquè són dels millors conservats a nivell de colors que tenen.

Esther

Popayán: el poble blanc i d'esquerres

29-30 agost

Avui iniciem el dia amb la notícia de que alguns líders de les FARC han decidit reprendre les armes. Aja... bé... fantàstic... a veure què passa. Ja estàvem una mica avisats per l'Albert que l'acord de pau no s'estava complint a nivell de promeses per part del govern... i que això estava re-escalfant l'ambient. Veurem què passa en les properes hores o dies...

Passejant per Popayán

Amb aquesta notícia iniciem l'aventura de busos fins a Popayán des de Salento: 1) Salento -> Armenia, 2) Armenia -> Cali, 3) Cali -> Popayán!
I després de tot el dia arribem a Popayán a les 17:30h... temps per deixar les coses fer quatre passes pel poble per situar-nos una mica i sopar. Tot i que només amb uns minuts et pots adonar que Popayán és una gran ciutat universitària i que clarament és anti-govern i podem dir d'esquerres (i una mica pro-FARC). És el que té formar a la gent... que pensen una mica més del que al govern els hi agradaria... Per exemple, a una de les parets d'una església trobem pintades del tipus: menys esglésies, més escoles

En Teixi a Popayán

A Popayán provem la beguda típica de la zona anomenada:champú, consisteix en una beguda de blat de moro, pinya , lulo i sucre (panela). Realment molt refrescant i bona! Qui ho anava a dir!
També trobem un lloc d'empanades on les empanades tenen una mida considerable i com molts cops hem vist aquí és com empanar una paella :)

Vistes a Popayán (no al foco) des del Morro

Mmm llàstima que ens hem oblidat un carregador de mòbil i el lladre... per sort aquí tenim dos adaptadors i un altre carregador de mòbil.

Indígenes per Popayán
(a prop hi ha una comunitat indígena)

Popayán a més es considera un poble/ciutat gastronòmic on s'intenten mantenir els plats tradicionals i productes típics. A més, la propera setmana hi ha

Així que fent honor a la seva gastronomia ens anem a tastar els "aplanchados" al lloc més popular "Doña Chepa": són pasta de full amb sucre per sobre, res nou però s'havien de tastar i de fet comprem una caixeta. La nostra ruta gastronòmica continua al lloc d'empanades pipian (farcides de hogao: sofrito) més tradicional, casa Flora. Són bones i molt econòmiques. De fet, som els únics turistes al lloc, però està ple de locals. Continuem la nostra ruta gastronòmica a un altre lloc tradicional on prenem el salpicon payesano (granissat de mora, lulo i guanàbana), patacón amb hogao i carantanta (com unes patatines de blat de moro) amb hogao, de nou.

La plaça principal de Popayán

Però a part de menjar (on invertim part del nostre temps :P) visitem la ciutat i ens anem a informar de quina companyia té un bus directe a San Agustín per demà. Passem pel pont del Humilladero on antigament només la gent de bé podia passar pel pont els altres passaven per baix... Entrem al museu gratuït de de Mosquera, que es troba dins d'una casa colonial. Bé, tot Popayán centre són cases colonials blanques. A la tarda pugem fins al mirador del morro des d'on es veu tot Popayá. Continuant amb els miradors anem també fins l'església de Belén.
Un cop baixem de les petites alçades i entrem a l'església de San Francisco en busca del claustre ens adonem que no el té! Però resulta que el claustre s'ha convertit en un hotel de 5 estrelles i demanem per entrar a visitar i no ens posem cap pega :)

La torre el rellotge a la plaça de Popayán

Per rematar la ruta gastronòmica, per sopar anem a un lloc que tenia mirat el Teixi, i tot i que resulta que els preus no eren els esperats... ens quedem. És un restaurant restaurant on fins i tot em fiquen un pitet per menjar la carn. Provem un plat que no sabíem que era i el cambrer ens avisa que són tripes, però realment molt bo. I després un tros de punta de anca, un tall de carn de res fet a la parrilla, molt bo!!! I clar, no podia faltar el postre i què agafem?
El postre més típic del poble el Eduardo Santos, postre que va ser inventat de forma particular en una celebració de gent important. Es veu que el postre que hi havia per la festa es va fer malbé i van haver de fer un altre postre de pressa i corrents. Va sortir el que va sortir, però al governador li va agradar tant que va preguntar pel nom del postre, i donat que no en tenia li van posar el seu nom i ara és el postre típic de Popayan: llet condensada, crema de llet, fruita en almívar, nous de macadàmia tallades a llesques i poc més. Lleuger lleuger xD

El claustre amagat a un hotel de luxe de Popayán

Un cop ja podem sortir rodolant del restaurant tornem al hostel passant per la plaça on avui fan cinema a la fresca!!! Ara bé, crec que per uns dies no necessito més proteïna xD

Esther